Avui faig vaga
Doncs sí, avui estic exercint el meu dret a fer vaga. Llevat des de bon matí, estic seguint el desenvolupament de la mateixa via Twitter, on el debat és molt interessant, ja sigui per la banda dels defensors com per la dels detractors. I tot i que ja he dit algunes coses a base de piulades, crec que he de fer l’esforç de provar de resumir-ho en un post.
A grans trets, faig vaga perquè:
- La Reforma Laboral impulsada pel Govern Espanyol representa una retallada de drets dels treballadors sense precedents en molts anys. Tot i vestida amb els arguments de que era necessària per la cojuntura actual del país i que només s’aplicarà mentre aquesta situació persisteixi, no tinc gens clar que un cop desmantellada una bona part de l’estat del benestar i superada la crisi econòmica la classe dirigent i els poders econòmics més importants facin marxa enrera i reverteixin les condicions laborals al nivell d’abans de la crisi. Un caramel com el que els brinda aquesta reforma és massa dolç com per deixar-lo anar.
- Estem vivint temps en què amb l’excusa de la crisi es fan retallades en serveis bàsics com l’educació i la sanitat (serveis que influeixen directament en la productivitat dels treballadors del país) mentre es destinen recursos a projectes faraònics poc justificables o directament inútils. I un país que permet això no pot anar bé.
- La classe política bipolaritzada ha demostrat que, davant dels grans reptes que se li plantegen, reaccionen de la mateixa manera: amagant el cap sota l’ala, provant de desviar l’atenció amb debats estèrils on cada partit (PP i PSOE) s’intercanvia els papers depenent de si està al govern o a l’oposició, però posant-se d’acord per vendre la sobirania nacional (i si se’m permet, la “virginitat” de la Constitució Espanyola) a l’eix franco-alemany.
Tot i això, he de deixar clares diverses coses:
- Estic completament en contra de les coaccions per fer vaga o per no fer-ne. Això de la vaga és un dret, igual que el dret a treballar. I els piquets informatius haurien de fer el que diu el seu nom: informar i educar, però no només avui, sino tots els dies que han passat des de que el Govern del PP va anunciar el projecte de llei fins avui.
- El moment òptim per protestar no era avui, era quan es va anunciar la llei. I el moment de protestar tornarà a ser quan passada la crisi no es tirin enrera les mesures aplicades per la reforma laboral. Pedagogia, cal molta pedagogia per deixar clar als treballadors (sobretot als més joves) que això no té perquè ser la situació normal d’aquí a dos anys.
- A partir d’ara, penseu-hi tots aquells que en el seu moment no vau anar a votar perquè passàveu d’aquests “rotllos”: la vostra passivitat va dur al govern a aquells que ara us estan cardant. La millor manera de protestar o de fer sentir la teva veu és a través de les urnes d’aquí a gairebé quatre anys.
Ja està, ja he buidat el pap. No descarto fer actualitzacions al llarg del dia d’avui, però per ara això és el que volia dir.
Els “good ol’ days” de Telecinco
Si alguna cadena de televisió representa avui en dia la definició més autèntica de teleescombraria, aquesta és Telecinco. La cadena dels senyors Berlusconi i Basile basa tota la seva programació en explotar les misèries humanes durant 18 de les 24 hores que té el dia, incloent uns informatius “terribles y apocalípticos” i mig dia dedicat a la informació del cor. Deixant de banda alguna sèrie estrangera d’èxit o alguna de nacional, per trobar quelcom de qualitat al Grup Mediaset España un ha de marxar a Cuatro (amb reserves) o les cadenes més especialitzades com FDF.
Però no sempre va ser així. A començaments dels anys 90, amb el naixement de les primeres cadenes privades a l’Estat Espanyol, neixia una Telecinco amb la voluntat d’oferir a la població espanyola una bona dosi d’entreteniment basat en dos pilars bàsics: humor i carn, sobretot femenina. A tots aquells als que no els va enganxar aquest període, us en faig cinc cèntims entre llàgrimes d’emoció.
La premisa de la cadena semblava ser “anem a fer que la gent s’ho passi bé”, i per aconseguir això no s’escatimaven els diners. Calia fer un concurs per animar les sobretaules, i de pas treure de l’anonimat a certs famosos vinguts a menys? El concurs “Vip” es crea per això. De la mà d’Emilio Aragón (que aprofitava aquest programa per promocionar els seus discs) i la seva combinació de vestit de mudar i vambes Victoria de bota alta blanques, va aconseguir tant d’èxit que va aconseguir replicar el format a concurs nocturn (Vip Noche) i a concurs de cap de setmana. I entre pregunta i pregunta, les noies del Cacao Maravillao (cinc brasilenyes espectaculars ben poc vestides) cantaven cançons i celebraven quan un concursant feia un tres en ratlla tot cantant “tres en raya, tres en raya, tres en raya bocadillo de caballa”. Ni Góngora ho supera, tu!
Conscients de la importància que tenia el futbol, l’aposta de Telecinco fou donar la batuta d’un programa esportiu al gran Manolo Escobar, el qual flanquejat per Loreto Valverde i Inma Brunton repassava els resultats de la jornada d’una forma ben original: 20 noies espectaculars, vestides de forma escueta amb les equipacions dels equips de Primera Divisió, cantaven els resultats tot ensenyant “palmito”. Diví!
Tengo 20 años / Goles son amores per Sh0xTL
Els esports tenien el seu propi contenidor, “Pressing xxx”, on les tres x eren el nom de l’esport en qüestió. Fou tant popular que la lluita lliure americana avui en dia es coneix aquí com “Pressing catch”, el nom del programa que emetia els combats entre Hulk Hogan i El Último Guerrero, per posar un exemple (“El baile de San Vitoooo”, “Patada en el bañadorrrrrrrr”).
I què hem de dir del cinema? La cadena s’estrenava el seu primer dia amb “Indiana Jones en busca del arca perdida”. Tanmateix, sembla que aquesta pel·lícula venia juntament amb la filmografia completa de Terence Hill i Bud Spencer, de manera que era molt probable que alguna pel·lícula d’aquest duet caigués al mític espai “Cine Cinco Estrellas”. I qui diu el duet Hill / Spencer, diu Alvaro Vitali i les seves magistrals interpretacions com a Jaimito. Capítol apart mereix “Erotíssimo”, l’intent de combatre el popularíssim porno del Canal+ a base de pel·lícules eròtiques italianes dels anys 70, suposo que comprades a pes en una distribuidora a punt de tancar.
Enmig de tanta “cultura”, els informatius es limitaven a un sol espai de trenta minuts ubicat a les 23:30. Qui necessita informació enmig de tant de pit?
L’estiu era una època meravellosa. La calor i les ganes de gresca es traduïen en programes com “Bellezas al agua” o el mític “Ay qué calor!”, un programa que no recordo de què anava però sí tinc molt present que tenia unes hostesses/ballarines que ensenyaven els pits cada quart d’hora aproximadament. Però si realment cal destacar quelcom és el mitiquíssim programa que va fer Jesús Gil, “Gil y tal y tal”, un despropòsit de proporcions bíbliques on el president matalasser sortia en un jacuzzi amb tres o quatre noies joves en bikini o top-less tot responent preguntes de política i economia que el “pueblo llano” li adreçava. Si hagués estat un xic més en forma, Espanya hagués tingut el seu propi Berlusconi cañí.
La meva adolescència va quedar marcada per tots aquests programes i d’altres que no tinc espai per comentar (“Su media naranja”, amb en Jesús Puente i les seves pinces Lasvi, o “Contacto con tato” amb un Bertín Osborne passat de voltes mal assegut en una butaca), i de tant en tant penso si aquella televisió, masclista com ella sola i dedicada a entretenir de forma planera, no era millor que la Telecinco barroera i sòrdida que tenim la desgràcia de patir ara. Des d’aquí reclamo la creació d’un canal de TDT que es podria dir “Telecinco vintage”, que recuperés tots aquests moments que, vulguem o no, van marcar la història de la televisió com la narració de l’home arribant a la lluna o el naixement de TV3.
Subscriute als RSS
